Las medidas del Gobierno

Ahora ya se han aprobado las medidas del gobierno, que se supone que deben reactivar la economía nacional.

Pymes y autónomos (las grandes empresas también) esperan crédito por parte de las entidades financieras, pero parece que la cosa no acaba de arrancar.

La pasta está asignada a salvar el mundillo financiero, ahora habrá que ver cuáles con las medidas de control para que los euros no se esfumen como ya ha ocurrido en algún caso en los EUA.

Los altos ejecutivos de AIG, se fueron a celebrar que el gobierno estadounidense les había salvado el culo y se gastaron una indecente cantidad de dinero en un fin de semana de ocio y gastronomía de alto lujo.

A ver qué es lo que ocurre por aquí. Supongo que el Gobierno no será tan pardillo como la administración Bush, y pondrá medios para evitar el cachondeo y el escarnio con la gestión del dinero de todos.

La crisis Inmobiliaria

Ahora ya es tarde para esta sencilla propuesta, pero, ¿qué hubiera ocurrido si hace dos años alguién hubiera planteado esto? yo no lo sé...

H2O

L'aigua és el bé que menys ens preocupa, perqué sempre l'hem tingut a l'abast de la mà, i a part d'algún estiu amb ridícules restriccions, no hem deixat mai d'obrir l'aixeta i que surti el líquid transparent i pur. Incolor, inhodor, i insípid, aquesta era la definició que nes donàven a escola quan jo era petit, ara hi hauríem d'afegir "i escasa". Comencem amb els debats de trasvassament, si en fa falta a "X", els hi hem de fer arribar aigua, perqué és just que tothom pugui beure aigua, i tothom pugui tenir unes condicions higièniques decents. El que no és just és que uns tinguin restriccions d'aigua, uns horaris de fluxe hídric, i d'altres reguin els camps de golf i els seus jardinets preciosos. Com diu L'Observador, això té sentit als països del nord d'Europa, ells tenen uns nivells de pluja i d'humitat anys llums per sobre dels nostres, els països de la ribera meditrrànea, no tenim aquesta "sort".
Pensem en el continent africà, hem vist cents de vegades, dones carregades amb tres nens i una garrafa inmensa d'aigua a sobre el cap, fent kilómetres per poguer tenir una mica d'aigua per pasar el dia.

Un conegut que va adoptar un nen d'origen subsaharià m'explicava meravellat, que el crío es passava llargues estones obrint l'aixeta i tancant-la, mirant com sortia el rajolí d'aigua cristal·lina. Al nen li semblava el miracle més gran de l'història de l'humanitat. Pensem que això, aquesta anècdota divertida i sorprenent, pot ser que ens arribi a pasar a nosaltres en el futur quan viatgem als països del nord.
No sé qui deia que les guerres del segle XXI serien per el petroli (com a Mad Max) o per l'aigua, i ara ja no ens sembla tant de cinècia-ficció com a les novel·les d'Arthur C. Clark, o d'Assimov. Reflexionem, parem-nos a pensar si el futur apocalíptic d'un món dividit per l'aigua o per el petroli, és el que havíem somiat per a nosaltres i els nostres fills.
Ara bé, podem nosaltres fer alguna cosa?
Jo crec que sí. Nosaltres podem al nostre petit entorn, fer petites coses per allunyar la prespectiva d'un món sec, i esquerdat per la manca d'aigua. Cada vegada abans d'obrir l'aixeta, pensem dos segons si és abssolutament necessari fer-ho, i si és així fem-ho lo just. Pensem en dutxar-nos (que la majoria ja ho fem), pensem en pulsar dues vegades la cadena del wàter, per aturar la devallada d'aigua, pensem en que no necessitem rentar-nos les dents amb l'aixeta rajant. Pensem, pensem i pensem encara més.
Això ja no és un qüestió de salvar el planeta, és qüestió de salvar el nostre cul, és qüestió de poder-nos rentar sovint per poder conviure en societat, és qüestió de poder beure aigua, perqué l'aigua de l'ampolla també s'acabarà, els manantials s'eixugaràn. Prenem mesures, tinguem cura, pensem egoistament, potser demà no podrem fer un senzill plat d'arròs bullit.

L' H2O és un recurs finit.

IRAQ

El senyor Aznar té la poca vergonya de dir, avui, que Iraq està millor que abans de la guerra. I vinga, no baixa del burro.
Les persones quan s'equivoquen, ho reconeixen. Almenys això em van ensenyar a mí quan era petit.
No passa res per reconèixer que l'has cagat de mig a mig, que va ser una decisió mal presa i poc reflexionada.
Però negar l'evidència.
La mort i la destrucció assolen tot el país. La gent ha perdut qualitat de vida. No poden ni beure aigua, no en tenen de potable. Els nens no poden anar a escola. No es pot anar al mercat a comprar, per el poc gènere que hi ha i perqué és fàcil que et volin pels aires en qualsevol moment. La situació és dramàtica.
Però, el país està millor que abans. Dir això amb el panorama que hi ha, és ser descarat i molt fascinerós, cobard i descregut.
Això sí, una cosa sí que va millor que abans de la guerra, i és el preu del barril de petroli. Quina casualitat.
Au ves, home!!!

Tíbet

China invadió Tíbet, el país del Himalaya. Un país que vivía en paz, que convirtió sus cuarteles militares en monasterios Budistas, y que estaba dirigido por el Dalai-Lama, guía espiritual del pueblo Tibetano y de muchos otros habitantes de nuestro mundo. Cuando China decidió que le interesaba ese territorio, imaginaros por que, porque riquezas naturales no tiene muchas, pero buena situación en el mapa, a lo mejor, sí. Lo invadió sin encontrar prácticamente resistencia. Gracias a la invasión, Tíbet tiene luz y agua corriente, y el yugo de un régimen imperialista que impide a sus ciudadanos ser libres.
Ahora hay rebeliones en contra del invasor imperialista, y el imperio reprime a los rebeldes. Muertos en las calles y toque de queda.
Pues aquí no pasa nada, ningún país de los llamados civilizados y defensores de los derechos humanos, recordemos la invasión de Iraq en pro de los derechos del pueblo iraquí, ha abierto la boca.
"Mientras tanto, la secretaria de Estado estadounidense, Condolezza Rice, ha instado a Pekín a dialogar con el Dalai Lama, líder espiritual tibetano"
Esto es lo único que se hace desde.
Vergonzoso y defenestrable la actitud de nuestros países.
Este verano se celebrarán los juegos olímpicos en China, y teóricamente China cumplía con los requisitos necesarios para ser la sede de los juegos de la paz, la armonía y los derechos humanos. ¿Pero esto que es? Nos están tomando el pelo. La Canciller alemana, ha declarado que no van a "boicotear" los JJOO, y mantienen su participación. Lo mismo Francia, Inglaterra y España. Supongo que los demás, es cuestión de tiempo que tomen la misma posición.
¿Que está pasando? A lo mejor es demasiado lioso meterse en este "fregao" con el gobierno chino, a lo mejor las relaciones diplomáticas podrían romperse con uno de los países más poderosos del mundo, a lo mejor las industrias que tienen su sede allí explotando a los trabajadores perderían demasiado. A lo mejor muchas cosas más que se me ocurren y que se haría interminable nombrarlas.
Esto es una demostración más de que nuestros estados de derecho democráticos, respetuosos con los derechos humanos y el bien de la humanidad, son de mentira, son falsos, hipócritas y fariseos.
Moverse por el interés no es valiente ni honorable, no tiene valor alguno.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/soldados/dispararon/tibetanos/elpepuint/20080317elpepuint_4/Tes

Las elecciones

Por fin ha acabado el aburrido y largo tiempo de campaña, precampaña y demás festivales mediáticos del circo político. Ya han salido los resultados 99,99 % definitivos (deben faltar algunos del voto por correo), y son los que son.
Para algunos serán unos buenos resultados, para otros no tanto. La cosa ha estado relativamente igualada entre los dos grandes partidos, la diferencia no es tan abismal.
Lo que sí es abismal es el océano infinito que ha quedado entre estos dos partidos y el resto de formaciones. Si observamos el número de votos, la diferencia es aplastante, están en otro planeta. Los "demás" han quedado relegados a una pequeña y simbólica representación en el congreso de los diputados. Precisamente los demás son los que le dan vidilla a los dos mastodontes que residen en su altar, lejos del mundanal ruido.
Los votos del pueblo, han sido para los dos partidos que más lejos están de nuestra realidad cotidiana, de nuestro día a día. Viven de sus encuestas para decidir que es lo que preocupa al ciudadano de a pié, deciden qué o cómo según lo que dicta la oposición, no según lo que dicta la necesidad del pueblo llano. Somos nosotros quién hemos votado por ellos pero no somos quién decide qué conviene más, porque nadie o casi nadie se lee los programas electorales que al final se convierten en papel mojado, sin ninguna validez. Se supone que debería ser un contrato con los votantes; pues no, es un compendio de pajas mentales y sandeces utópicas que no aportan nada a la realidad del usuario final.
Vamos camino del bipartidismo.
Los dos grandes partidos cada vez están más lejos de nuestra realidad.
No importa el pueblo, importa el poder que tengo para hacer y deshacer lo que a mí me venga en gana.
Somos nosotros quién decidimos.
Que futuro queremos?
Que vamos a hacer?

La Democràcia "madura"

La grandiosa democràcia d'Estats Units té un sistema magnífic per triar els candidats, símbol de maduressa democràtica i evolució humana, avanç indiscutible dels orígens grecs del sistema. El votant tria el candidat que vol que representi al seu partit, i així encara són més democràtics els sistemes i les garanties de llibertat són totals. MENTIDA PODRIDA!!!
Els sistemes democràtics nord-americans han evolucionat tant, que han privatitzat la política. La teoria diu que qualsevol ciutadà es pot presentar a la candidatura de la presidència del país. La pràctica diu que si no tens quantitats indecents de pasta, contactes importants, forrats, i demés perles socials d'alt stànding, no tens res a fer.
Fa dos mesos la candidata demòcrata Hillary Clinton, va haver de posar de la seva pròpia butxaca, 5.000.000 $, ni més ni menys. Ara a Texas els ha recuperat, quasi tots. Ahir vaig sentir a la ràdio que Clinton està remenant un pressupost de, agafeu-vos a la cadira, mes de 35.000.000$, i l'latre candidat demòcrata, el Sr. Obama, està fent ús d'un pressupost de mes de 55.000.000$.
Tot això deixa clar que qualsevol pelacanyes del carrer no pot accedir a les candidatures. Però sobretot deixa clar que com diu el dit popular "qui paga mana" que qui continua manant al país més poderós del món, o qui ho farà després de les eleccions, són els de sempre, les grans fortunes, les corporacions multimilionàries i els que sempre han tallat el bacallà, o el que sempre ha manat al món, LA PASTA.